Temari · Mossos d'EsquadraAmb esquemes
B.7L’organització territorial de l’Estat
El poder d'un Estat es distribueix en funció de la seva estructura territorial. L'Estat espanyol s'estructura en comunitats autònomes, municipis i províncies. Es poden crear agrupacions de municipis diferents de la província.
Els models d'organització territorial
En funció de quina sigui la manera de distribuir el poder en un Estat a través del seu territori podem trobar dos "models" d'Estat: l'unitari i el federal.
1.1. L'Estat unitari i l'Estat federal
L'Estat unitari neix a França amb la caiguda de l'antic règim, a partir de les idees racionalistes dels revolucionaris i que foren portades a la pràctica amb la Constitució de 1791. En aquell moment històric es pretenia instaurar una organització uniforme i centralitzada del poder polític per posar fi a la pluralitat d'ordenaments, jurisdiccions i administracions que havia caracteritzat l'etapa anterior.
Aquest model es basa fonamentalment en l'existència d'un únic centre de decisió política (el govern) i un únic centre per dictar normes amb rang de llei (el parlament) per a tot el territori de l'Estat. D'aquest centre depenen tots els òrgans de l'Administració, que hi estan subjectes jeràrquicament i tenen la funció d'executar, de manera uniforme a tot el territori de l'Estat, les decisions i les normes adoptades pel parlament i el govern de la nació.
L'Estat unitari es caracteritza per ser un Estat amb una única constitució, una única direcció política i un únic òrgan per dictar lleis per a tot el territori, que es divideix únicament en unes circumscripcions merament administratives (els departaments i els municipis) al capdavant de les quals hi ha una única autoritat administrativa (el prefecte i l'alcalde), designada pel Govern, del qual depèn jeràrquicament.
Els principis en què es basa són, doncs, la unitat (un sol Estat), la uniformitat (la mateixa llei per a tot el territori) i la centralització (direcció política i direcció administrativa efectuada des del centre). Aquest model, sorgit com ja hem vist a França, s'estengué a bona part dels països europeus continentals, entre ells Espanya.
L'Estat federal sorgeix amb la Constitució dels Estats Units d'Amèrica de 1787, com la fórmula d'unió política més perfecta entre les antigues colònies britàniques, convertides ja aleshores en estats independents. El seu origen es troba en el pacte entre aquests diversos estats sobirans, que decideixen la creació, a partir de l'aprovació d'una constitució, d'una nova entitat, la federació, en la qual s'integren tots i a la qual deleguen algunes funcions de forma expressa, i ells en retenen la resta.
L'Estat federal és, doncs, un "Estat d'estats", on el poder polític s'exerceix des de dues instàncies, la central (que és la federació), que disposa d'uns òrgans propis (parlament, president i tribunals) i que exerceix les seves funcions sobre tot el territori federal d'acord amb el que preveu la constitució federal, i les diferents instàncies territorials (els estats membres), que disposen cadascuna d'elles d'una constitució pròpia, d'una organització política pròpia i d'uns poders propis que exerceixen només sobre el seu territori. Així, doncs, en l'Estat federal no hi ha només el que se'n diu una divisió horitzontal de poders (executiu, legislatiu i judicial), sinó també una divisió vertical, que provoca que aquell poder ja dividit es trobi també repartit territorialment.
L'Estat federal, a diferència de l'unitari, es caracteritza per tenir una pluralitat de centres de poder, una diversitat de normes i orientacions polítiques i una descentralització o distribució territorial de la capacitat de decisió. Així mateix, l'element unitat no desapareix de la definició d'Estat federal en la mesura que només és un únic poder de cara a l'exterior (en les relacions internacionals amb altres estats), manté unes estructures unitàries a l'interior (exèrcit, moneda, sistema econòmic, duanes, comunicacions i símbols) i disposa d'uns òrgans que, en determinades matèries, poden exercir les seves funcions sobre tot el territori de l'Estat federal. El model federal nascut als Estats Units fou adoptat posteriorment al continent europeu per Alemanya i Suïssa, per alguns països iberoamericans (Mèxic, el Brasil i l'Argentina) i per alguns estats històricament vinculats a la Gran Bretanya (el Canadà i Austràlia).
Estat unitari i Estat federal. Estat unitari: Un únic centre de decisió política (el govern) i un únic centre per dictar normes amb rang de llei (el parlament).; Una única constitució, una única direcció política i un únic òrgan per dictar lleis per a tot el territori.; Circumscripcions merament administratives (els departaments i els municipis), amb una única autoritat designada pel Govern (el prefecte i l'alcalde).; Principis: unitat, uniformitat i centralització.; S'estengué a bona part dels països europeus continentals, entre ells Espanya.. Estat federal: Un "Estat d'estats": estats sobirans pacten crear la federació, li deleguen algunes funcions de forma expressa i en retenen la resta.; Dues instàncies: la federació (parlament, president i tribunals) i els estats membres (constitució, organització i poders propis).; Divisió horitzontal i vertical de poders.; Pluralitat de centres de poder, diversitat de normes i orientacions polítiques i descentralització de la capacitat de decisió.; Adoptat per Alemanya i Suïssa, Mèxic, el Brasil i l'Argentina, el Canadà i Austràlia.. L'element unitat no desapareix de l'Estat federal: és un únic poder de cara a l'exterior i manté estructures unitàries a l'interior (exèrcit, moneda, sistema econòmic, duanes, comunicacions i símbols).
1.2. L'evolució dels models
De forma genèrica, podem dir que l'Estat unitari ha anat introduint diversos mecanismes de descentralització política, mentre que l'Estat federal ha anat reclamant més competències en un procés constant de lluita amb els estats membres cap a una major centralització i uniformització.
L'Estat unitari centralitzat és el que va entrar més en crisi, especialment durant el segle XX i, per tant, és el que ha sofert més formes de descentralització política i administrativa, a causa de múltiples factors, com ara el creixement de l'Estat, un augment de les demandes de participació o la major complexitat social. Aquestes demandes han donat lloc a moltes noves formes d'organització territorial del poder polític (Estat regional, Estat integral i Estat autonòmic), que s'acostumen a agrupar sota la denominació d'estats compostos.
En qualsevol cas, la descentralització política de l'Estat implica, en el model unitari, mantenir un únic Estat amb una única constitució, però en el qual es distribueix la capacitat de decisió política i la potestat legislativa entre els òrgans centrals de l'Estat i els ens territorials, que disposen de certa autonomia política, és a dir, d'una capacitat per establir, dins el seu àmbit de competències, les seves pròpies orientacions polítiques i les seves pròpies lleis, diferents de les dels òrgans centrals.