A.1Història de Catalunya (part I)

La història de Catalunya com a tal no comença pròpiament fins a l'edat mitjana i, per tant, el passat remot del nostre país se circumscriu a l'activitat de pobles diversos en un territori que a la llarga serà el que tindrà sentit polític amb el nom de Catalunya. L'historiador Vicens Vives va definir Catalunya com a "redós" i "passadís", "redós" on es configuraran cultures pròpies i autòctones i "passadís" per on circularan tota mena de pobles vinguts de fora amb la seva cultura que, en relació constant amb les anteriors, configuraran l'especificitat de l'antiguitat a Catalunya.

Sabem per la indústria lítica, pertanyent al paleolític inferior, que existien grups humans caçadors/recol·lectors en diversos indrets del territori. La resta humana més antiga és l'home de Talteüll, al Rosselló, de fa uns 450.000 anys. I cal destacar la mandíbula de Banyoles, de fa uns 70.000 anys. El neolític, l'edat dels metalls, la colonització grega i la cultura ibèrica són etapes de la història antiga catalana.

La ciutat de Roma fou el centre d'un vast imperi mediterrani que comprenia la península Ibèrica. Fou en el transcurs de les guerres púniques entre Roma i Cartago quan els romans van desembarcar a Catalunya: el 218 a. de C. Gneu Corneli Escipió posava peu a Empúries. La guerra amb els cartaginesos, la gradual submissió dels pobles peninsulars i l'organització de la presència i del poder romà iniciaren el procés de romanització de la península Ibèrica.

El territori català, pel fet d'estar situat al vessant mediterrani, fou objecte d'una romanització intensa, la qual cosa significà l'adopció de les formes econòmiques, socials, polítiques i culturals de la civilització llatina. Una civilització basada en una economia agrària de productes mediterranis (blat, vinya i olivera), dotada d'un comerç florent que, en una gran part, tenia com a destinatària la mateixa Roma, i d'un artesanat notable (ceràmica i teixits).

La ciutat era l'element clau de l'organització política i vital d'aquesta cultura, on hi havia els ens administratius i de govern i vivien els propietaris de les terres. La ciutat més important de la Catalunya romana fou Tarraco, on es reproduïa l'estructura urbanística típica de les ciutats romanes (fòrum, termes, amfiteatre, circ, aqüeductes, muralles...), a semblança de la mateixa Roma. La xarxa urbana romana, però, cobria tot el territori català i, a més, estava ben comunicada entre si per les vies romanes, alguna de les quals, com la Via Augusta, comunicava amb la capital de l'imperi. Tot plegat venia acompanyat d'un procés de llatinització, és a dir, de la introducció de la llengua llatina i del dret i la religió romanes. A la llarga, el contacte del llatí amb les llengües existents va propiciar el naixement de les llengües romàniques, entre les quals hi ha el català. El sistema econòmic i social romà es basava en l'esclau, que es dedicava al treball agrícola o a la producció artesanal.

La crisi del sistema socioeconòmic esclavista, com a conseqüència de la paralització de l'expansió militar –que feia que no augmentés el nombre d'esclaus i, consegüentment, n'augmentés el preu–, va portar, a partir del segle iii d. de C., cap a una gradual transformació de l'imperi. D'aquesta transformació, en són trets característics la permeabilitat de les fronteres amb l'entrada dels bàrbars o poblacions estrangeres, el desmembrament gradual dels territoris respecte a la centralitat politicomilitar de Roma –molt preocupada a augmentar els impostos per un deute creixent i amb una inflació desbocada– i la crisi de les ciutats. Tot plegat comportà una ruralització de la societat, una transformació dels esclaus en colons i l'adopció d'una estructura política resultat de la barreja d'elements romans i d'elements aportats pels pobles nouvinguts d'arrel germànica, com els visigots.

Entre els segles v i viii, els visigots van conformar una entitat política peninsular monàrquica, amb Toledo com a capital, no exempta de tensions que no van permetre una cohesió absoluta, molt romanitzada, de base agrícola i rural i convertida al catolicisme (s. vi). El 711, bandes armades del nord d'Àfrica entraren a la Península, derrotaren els visigots i, ràpidament, ocuparen el territori.

Al voltant del 720 ja s'havia produït l'ocupació sarraïna dels territoris catalans. Les poblacions autòctones es decantaren per diferents opcions: lluitar contra els invasors, freqüentment amb mals resultats per a ells, avenir-se al seu domini o marxar i refugiar-se en les zones pirinenques. En qualsevol cas, la vinguda i l'establiment dels musulmans a la Península i a Catalunya marquen la història posterior d'ambdós territoris i signifiquen la partida de naixement de Catalunya com a entitat política independent.

El naixement de Catalunya se situa entre els segles ix i x. L'antecedent polític immediat a la seva formació el trobem en la creació de la Marca Hispànica que va impulsar Carlemany. Aquests territoris havien de ser la frontera entre el seu regne i els dominis sarraïns que havien estat vençuts anys abans pel cabdill franc Carles Martell a la batalla de Poitiers (732), i van servir perquè el rei franc anés estenent el seu domini a l'altra banda dels Pirineus. El fracàs de la conquesta de Saragossa (778) va fer que no pogués estendre la Marca fins a la frontera natural de l'Ebre tal com desitjava. Amb tot, el lliurament a Carlemany de la ciutat de Girona (785) o la conquesta de Barcelona (801) van emmarcar un territori, que correspon a allò que és conegut com la Catalunya Vella, que aglutinava els territoris pirinencs, el compresos entre el Llobregat i el Cardener, el Segrià mitjà i la Conca de Tremp.

Aquests territoris van ser dividits en comtats i se n'encomanà el govern a diferents comtes. Tots aquests comtes estaven vinculats en règim de vassallatge als reis francs i no tenien cap mena d'unitat entre si. Responien a una estructura jeràrquica de dependència senyorial que anava conformant les relacions de poder entre les classes dominants en l'època feudal. Eren nomenats pel rei franc, no tenien caràcter hereditari i exercien la sobirania (administració política, econòmica i judicial) en nom del rei. A voltes aquest domini provocava algun aixecament local antifranc.

Amb el pas del temps, alguns d'aquests comtes anirien sobresortint i agafant més poder. Guifré el Pilós, fundador del casal de Barcelona, reuní diferents comtats i repoblà les planes interiors de la Catalunya central. A partir d'aquest moment, es produïren dos fenòmens que foren definitius perquè Catalunya esdevingués una unitat política independent.

El primer, un procés hereditari del poder comtal, la qual cosa consolidava el pes polític dels comtes respecte al rei franc, i el segon, una desvinculació final dels comtes catalans respecte a la monarquia franca, cosa que es produí cap al 988 amb el comte Borrell II. Això ens fa present de quina manera es barregen un seguit de factors per explicar-nos el naixement de la Catalunya sobirana: feblesa d'una monarquia franca que havia canviat de dinastia, enfortiment dels comtes catalans, que ja passaven la seva autoritat política de pares a fills, i relació entre els diferents comtats catalans acceptant la primacia gradual del casal de Barcelona. Tot plegat, un procés comú en l'origen de molts regnes medievals.

Els segles xi i xii signifiquen la consolidació definitiva de Catalunya com una unitat política d'estat feudal, independent i aglutinada per la casa de Barcelona. Es comença una expansió que porta a la conquesta del que anomenem la Catalunya Nova durant el segle xii, que porta les fronteres de Catalunya fins a Tortosa el 1148 i a Lleida i Fraga el 1149.

El 1137, Ramon Berenguer IV es casa amb Peronella d'Aragó, filla de Ramir el Monjo, amb la qual cosa es forma la Confederació Catalanoaragonesa, una unió dinàstica, més que no pas una fusió entre Aragó i Catalunya, en la qual cada territori conserva les seves institucions, lleis i tradicions i només comparteixen el monarca, que es converteix en "comte rei". El que no es va poder mantenir foren els drets sobre Occitània. Cap al final del segle xii i principis del xiii l'expansió de l'heretgia dels càtars o albigesos en aquella regió va desencadenar un procés bèl·lic entre el papa Innocenci III i el rei de França contra els catalans. La batalla de Muret, on va morir el mateix rei Pere el Catòlic, va significar la fi del domini catalanoaragonès sobre aquestes terres.

Estem davant d'una societat plenament feudal on hi ha dos estaments privilegiats, el nobiliari i l'eclesiàstic, i una massa de pagesos lligats a la terra i sota la jurisdicció dels senyors. Les relacions feudovassallàtiques marcaven la jerarquització entre els senyors, regulada pels usatges. Tota aquesta consolidació del feudalisme es va produir en el marc d'un creixement econòmic progressiu, amb un increment de la població, de la producció agrícola, amb l'ampliació dels cultius, del creixement de les ciutats, que s'anirien convertint en els centres de producció artesanal, i d'una gradual prosperitat pel comerç, amb la incipient aparició dels primers mètodes comercials i l'ampliació de la massa monetària.

Jaume I el Conqueridor (1208-1276) fou qui inicià l'expansió de la corona catalanoaragonesa en dues direccions: la Mediterrània i el sud peninsular. La conquesta de Mallorca, Menorca i Eivissa fou duta a terme entre 1229 i 1235 i les seves terres foren repartides entre la noblesa catalana i el rei. La conquesta de València, territori on el domini sarraí havia establert una pròspera agricultura, durà del 1232 al 1244, quan les tropes catalanes es van trobar amb les del regne de Castella, que també s'estaven expansionant cap al sud. L'acord amb Castella va aturar l'expansió a la zona d'Alacant-Múrcia.

Els descendents del rei Jaume van anar ampliant els territoris de la monarquia amb la conquesta de territoris mediterranis com Sardenya, Sicília, Nàpols, els ducats grecs d'Atenes i Neopàtria i les instal·lacions comercials del nord d'Àfrica. Tot això era fruit del creixement econòmic i, alhora, la causa de la prosperitat comercial i de la navegació. Els navegants i comerciants catalans tenien controlada bona part del comerç de la Mediterrània, la qual cosa significava el creixement de les companyies comercials, el desenvolupament de les tècniques comercials i l'augment de la banca (canviadors, lletres de canvi).

Aquest pes de la monarquia va suposar, alhora, la gradual consolidació de les institucions polítiques del país entre els segles xiii i xv. Entre aquestes institucions cal destacar les Corts Catalanes, assemblea política formada per representants dels tres estaments: el braç nobiliari, el braç eclesiàstic i el braç reial o representants de les ciutats. Les funcions de les Corts eren legislatives, aprovaven nous impostos, assessoraven el monarca i negociaven privilegis a canvi de subsidis.

Durant el segle xiv naixeria la Diputació del General o Generalitat, que era una representació de caràcter permanent de les Corts composta per tres diputats, un per cada braç, i tres oïdors de comptes. La seva tasca era la d'executar les decisions de les Corts, la defensa de les constitucions i lleis i la recaptació de subsidis i impostos. De l'administració local cal ressenyar l'estructura del govern de la ciutat de Barcelona, amb una institució molt representativa com era el Consell de Cent, assemblea de cent prohoms de la ciutat que representaven els estaments de Barcelona: la burgesia comercial, els mercaders i els menestrals. Aquests representants tenien la missió consultiva i de control sobre els cinc consellers que governaven la ciutat.

Durant els segles xiv i xv veurem la conjunció de tres crisis: una crisi econòmica i de població, una crisi social i una crisi política. El creixement econòmic dels segles anteriors va portar un desequilibri entre població i producció agrària. S'havia arribat a un sostre productiu que no podia alimentar una població que havia crescut. Això feia que qualsevol mala collita desencadenés crisis de subsistència. En aquest marc era normal que l'extensió de la pesta negra, a partir de 1348, fes estralls. La mitjana de mortaldat se situà en un terç de la població, tot i que en alguns llocs arribà a la meitat.

La crisi demogràfica comportà una despoblació al camp i una minva de la producció agrícola. Alhora començà a haver-hi una gradual recessió de l'activitat manufacturera i artesanal a la ciutat, motivada i agreujada per l'aturada de l'activitat comercial. El comerç per la Mediterrània va començar a ser pertorbat per la presència dels turcs i per la competència d'altres ciutats mercantils com Gènova o Venècia. Això anà paralitzant l'activitat comercial, provocà la reducció del volum d'intercanvis i la paràlisi de tots els sectors vinculats a la construcció naval i als negocis amb productes del i per al comerç. La pèrdua de la centralitat comercial de la Mediterrània explica que Portugal i Castella busquessin noves rutes per al comerç amb les Índies, cosa que comportà el descobriment d'Amèrica.

Aquestes dificultats econòmiques provocaren una crisi social tant al camp com a la ciutat, bàsicament durant el segle xv. A la ciutat, com per exemple a Barcelona, hi hagué enfrontaments entre la Busca i la Biga, grups socials urbans que tenien interessos econòmics contraposats i que volien controlar el poder de la ciutat i aplicar una política econòmica favorable als seus interessos. També són un símptoma de la crisi de la ciutat els pogroms i assalts als calls jueus durant aquests anys, car es culpabilitzava aquests ciutadans del malestar.

Al camp es produí una veritable guerra social entre pagesos i senyors. Els primers, aprofitant el despoblament causat per les pèrdues demogràfiques, volien alliberar-se de moltes càrregues feudals; els senyors, per la seva banda, volien lligar més el pagès a la terra per compensar les pèrdues que estaven tenint davant la crisi de les explotacions. La Guerra dels Remences finalitzà amb la Sentència de Guadalupe (1486), auspiciada pel rei Ferran II, que regulava les relacions socials en el camp català durant l'edat moderna i que va donar estabilitat als camperols catalans.

Finalment hi hagué una crisi política. La mort de Martí l'Humà sense descendència, l'últim rei de la casa de Barcelona, forçà el Compromís de Casp (1412), en què s'elegí Ferran d'Antequera, de família castellana, com a rei de la corona d'Aragó. El seu nét, Ferran II, fou qui es casà amb la reina Isabel de Castella. La unió dinàstica amb Castella va propiciar, a la llarga, que la corona d'Aragó perdés, fins i tot, la seva monarquia pròpia. Tot plegat no deixava de ser un símptoma de la debilitat econòmica i política en què havia entrat Catalunya durant aquest període.

La monarquia hispànica tenia el centre polític a Castella, on residia el rei i la cort. Catalunya mantenia les seves institucions i el virrei era el representant del rei a casa nostra. En aquells moments, Castella era una potència política amb un imperi que abraçava territoris europeus i americans. Catalunya, mentrestant, vivia el que alguns autors han denominat la "decadència".

Una de les mostres d'aquest empobriment va ser el fenomen del bandolerisme. El territori català era insegur i els bandolers senyorejaven les zones boscoses i de mitja muntanya. L'origen dels bandolers l'hem de trobar en la petita noblesa arruïnada per la crisi, tot i que també hi havia bandolers d'origen popular. Alguns van gaudir d'una gran fama, com Joan Serrallonga o Perot Rocaguinarda. Els virreis intentaven perseguir-los sense gaire èxit. A més, sovint exercien com a grups armats a les ordres d'algun poderós. Una població sota la pressió de diferents poders que, tots ells, s'esforçaven a preservar les seves prerrogatives i fer-les prevaler per damunt dels altres: els senyors feudals i les ciutats, les institucions pròpies de la terra, com les Corts i la Generalitat i, al fons, la mateixa monarquia imperial amb el virrei i el Consell d'Aragó. I en la base de tants poders institucionals, un confús sistema legal que barrejava furs i privilegis, disposicions locals i generals, constitucions religioses i civils, crides del virrei i normes municipals. La recuperació econòmica del final del segle xvii i posterior va significar la gradual desaparició d'aquest fenomen.

Un dels fets més transcendentals del segle xvii fou la Guerra dels Segadors de 1640. Entre els elements causants d'aquests fets trobem, en primer lloc, la Guerra dels Trenta Anys a Europa, que obligava la monarquia hispànica a realitzar grans despeses i a viure en un ambient bèl·lic. En segon lloc, les mateixes dificultats de la hisenda reial. El comte duc d'Olivares manifestà, en un escrit a Felip IV el 1625, que calia uniformitzar l'imperi i imposar les lleis castellanes per tal que les institucions catalanes no es poguessin negar a les contribucions que el rei volia.

La guerra a Europa necessitava diners i homes, i el comte duc va començar a imposar la Unió d'Armes, mitjançant la qual Catalunya havia d'aportar a l'exèrcit una gran quantitat d'homes i de diners. Cap al final dels anys trenta, la monarquia va entrar en guerra contra França i, per tant, un exèrcit nombrós imperial va instal·lar-se a Catalunya. La població va començar a estar descontenta perquè havien de subministrar aliments a la tropa, amb els abusos consegüents. Per si fos poc, un seguit de males collites van arruïnar el camp català.

Davant d'aquesta situació, es produí una revolta social dels segadors a diferents ciutats i, sobretot, a Barcelona, concretament el 7 de juny de 1640. Aquesta revolta no tenia un caràcter patriòtic, ni anticastellà, sinó que expressava el malestar popular. Les autoritats de Catalunya, però, amb Pau Claris al davant de la Generalitat, li van donar el tomb convertint-la en una confrontació contra la política del comte duc.

La revolta social es convertí en una revolta política i en una guerra de separació. Les autoritats catalanes van buscar l'ajut de França i el seu rei, Lluís XIII, fou reconegut com a comte de Barcelona. La pertinença a França tampoc no era ben vista pel poble, perquè ara havien d'allotjar els soldats francesos i, a més, entraven fàcilment les mercaderies d'aquest país. Finalment, amb la Pau dels Pirineus (1659), Catalunya segueix pertanyent a la monarquia hispànica i França es queda amb els comtats del Rosselló, la Cerdanya, el Vallespir i el Conflent.

Carles II va morir sense descendència el 1700 i el 1701 Felip V, nomenat successor pel rei moribund, va entrar a Madrid. Aquest fet va desencadenar un conflicte internacional perquè Anglaterra, Holanda, l'Imperi Austríac i Portugal, posteriorment, van formar la Gran Aliança de la Haia, contrària a aquesta decisió. El 1702 començava la Guerra de Successió i el 1703, a Viena, l'arxiduc Carles es va proclamar rei de la monarquia hispànica. La raó d'aquest rebuig internacional era que Anglaterra no veia amb bons ulls que una mateixa família regnés a França i als territoris de la monarquia hispànica.

Felip V, mentrestant, va venir a Catalunya, va reunir les Corts i va jurar les constitucions. Però el 20 de juny de 1705 Catalunya va signar amb Anglaterra el Pacte de Gènova, mitjançant el qual donava suport a l'arxiduc Carles, a canvi d'ajut militar i el compromís de defensar les llibertats i constitucions catalanes.

Les raons d'aquesta decisió són complexes però es poden resumir en quatre. Primera, la desconfiança que tenien els dirigents catalans cap a un rei de tradició centralista i unitària com era la monarquia francesa. Segona, el sentiment antifrancès que niava en la població per l'actuació que havia tingut França en els últims anys i que arrencava de la Guerra dels Segadors. Tercera, l'actitud repressiva i desafortunada del virrei de Felip V, Velasco. Quarta, l'admiració que sentien certes capes econòmicament potents pel model econòmic i polític holandès, un país que s'havia deslliurat del domini hispà i havia començat a ser una potència comercial i bancària, com també el model anglès. Amb el suport català a l'arxiduc, per a nosaltres Carles III, la guerra que havia començat a ser internacional es convertia en una guerra civil.

La situació internacional va canviar quan va morir l'emperador i la corona imperial va recaure en l'arxiduc. Als aliats ja no els interessava que un sol rei dominés la corona hispànica i l'imperi austríac. A partir d'aquell moment van començar les negociacions entre les potències, que van desembocar en el tractat d'Utrecht el 1713. Catalunya restava sola i va decidir resistir. L'Onze de Setembre de 1714 la ciutat de Barcelona queia en mans de les tropes felipistes, mentre el conseller en cap de la ciutat, Rafael Casanova, era ferit.

De seguida, el rei va exercir una repressió contundent. Abolí les institucions catalanes i amb el Decret de Nova Planta, de 1716, s'establiren la centralització, la castellanització i l'absolutisme monàrquic. Una repressió que comportà la imposició del cadastre, la construcció de la Ciutadella i l'empresonament i la mort de molts austriacistes.

Després de la pèrdua de les institucions d'autogovern i en ple procés d'assimilació per part de la monarquia absolutista hispànica, Catalunya coneixerà, durant el segle xviii, un seguit de transformacions que mostraran el dinamisme d'una economia en expansió i la gènesi dels canvis cap a un sistema capitalista.

En setanta anys, els que van de 1712 a 1787, Catalunya doblarà la seva població, que passarà d'uns 470.000 habitants a uns 900.000. L'explicació s'ha de trobar en l'inici d'un canvi de règim demogràfic amb la reducció de les mortalitats catastròfiques, encara que les crisis de subsistència i les epidèmies no van desaparèixer, i el creixement vegetatiu resultant de la diferència entre les altes taxes de natalitat i de mortalitat ordinàries, tot plegat com a conseqüència de les transformacions agràries.

La distribució d'aquesta població és el més significatiu, car es començava a orientar cap al que serà la distribució de l'època contemporània: un creixement per damunt de la mitjana a la zona del litoral, un creixement a l'interior i un alentiment a la muntanya. La població, d'aquesta manera, s'anava situant a les zones econòmicament més dinàmiques del Principat i amb un creixement notable de les ciutats, de les quals Barcelona arribaria al final de segle cap als 100.000 habitants.

L'agricultura catalana va tenir una prosperitat rellevant que es basà en tres processos: l'extensió dels conreus, la intensificació de les explotacions i l'especialització agrícola i, com a conseqüència, l'augment de la superfície cultivada amb l'explotació de noves terres, la intensificació basada en nous utillatges, les millors tècniques agrícoles, l'extensió del regadiu i una major utilització d'adobs. Tot relacionat amb una certa especialització en alguna producció, que millorava l'aprofitament de la terra, com la vinya. Alhora, de mica en mica, s'anava articulant el mercat nacional en el si del país. L'increment de la població significà un augment de la demanda, que generava una tendència alcista dels preus agrícoles que estimulava, al seu torn, les transformacions agràries descrites i l'augment de la renda agrària.

La reactivació comercial es notà a la Catalunya del set-cents. Intensificació del mercat regional, amb l'especialització agrícola, creixement del comerç amb la resta de la Península i, sobretot, desenvolupament del mercat colonial, especialment quan es va liberalitzar el comerç amb Amèrica des de qualsevol port peninsular, a l'últim terç de segle.

S'exportaven productes propis com el vi, l'aiguardent o els teixits estampats, mentre que s'importaven productes colonials. Aquest comerç colonial estimulà l'economia catalana, significà una acumulació de capital, augmentà la demanda i transformà l'estructura productiva de Catalunya.

El creixement de la població, conjuntament amb l'augment de la capacitat adquisitiva, suposà un augment de la demanda de productes manufacturats de tota mena. Això situà al límit la producció feta a la ciutat i a través dels gremis, alhora, es va estimular la formació del treball a domicili. Moltes cases de pagès es dedicaren al treball de la llana, cosa que suposava un increment dels ingressos de la pagesia, una sortida beneficiosa per a capitals comercials que s'invertien en aquestes tasques i un increment de la producció que satisfeia la demanda creixent.

Cap al final de segle, es va començar a popularitzar el treball sobre el cotó, que a la llarga serà el motor de la naixent indústria catalana, quan veiem aparèixer la primera fàbrica d'indianes (teixits de cotó estampats), que significà l'inici d'una renovació tecnològica en el camp de la filatura, preludi de les transformacions tècniques posteriors.