Temari · Mossos d'EsquadraAmb esquemes
A.6Entorn social a Catalunya
La migració a Catalunya i fluxos migratoris
1.1. Les migracions contemporànies
La diversitat social i cultural és un tret que una bona part de les societats contemporànies no pot defugir i, de fet, cada vegada més es considera un valor socialment compartit. En realitat, els possibles orígens d'aquesta diversitat són nombrosos. Qüestions com el gènere, l'edat, la classe social, la procedència rural o urbana, la religió, etc., es poden considerar factors importants en la generació de diferències i variacions en el si de qualsevol societat.
Però des de fa alguns anys, les migracions són les que atrauen més l'atenció i el debat al voltant dels dilemes i reptes que planteja avui la diversitat cultural. Segons les Nacions Unides, l'any 2024 hi havia 304 milions de persones que vivien fora del seu territori d'origen i que, per moltes i diverses raons —guerres, conflictes polítics, religiosos o ètnics, desastres mediambientals, pobresa, etc.—, es troben en altres països. Una realitat que afecta més del 3,7% de la població mundial, les causes de la qual es deuen tant a factors d'expulsió dels mateixos països com a factors d'atracció de la resta. Segons l'ACNUR, a finals de 2024 hi havia 123,2 milions de persones desplaçades forçosament al món que han perdut la seva llar i les seves arrels a causa de la guerra i de la violència.
Aquest augment sostingut en els darrers anys s'explica principalment per la proliferació i la durada dels conflictes armats —com els de Síria, Ucraïna o Sudan—, així com per les situacions de violència, la persecució i la vulneració dels drets humans. A més, altres factors polítics, com la inestabilitat institucional, juntament amb desigualtats econòmiques i, cada vegada més, els impactes de la crisi climàtica, contribueixen a agreujar aquestes crisis i dificulten el retorn de les persones desplaçades.
Quan les persones canvien de lloc de residència, s'embarquen en un viatge d'esperança i incertesa, tant si és dins del seu país com si se'n van a un altre. La majoria busca millors oportunitats, amb l'esperança de combinar el seu talent amb els recursos del país de destinació perquè tant ells com la seva família immediata, que sovint els acompanya o segueix, se'n puguin beneficiar. Les comunitats locals i les societats en general també se'n beneficien, tant als llocs d'origen com als de destinació. La diversitat d'aquests individus i les normes que regeixen la seva circulació fan de la mobilitat humana (migració) una de les qüestions més complexes que avui afronta el món.
Una de les característiques més acusades del món actual és el creixent moviment internacional de capitals, de mercaderies i també, és clar, de persones, en un context de gran interdependència entre diferents societats. És allò que hem anomenat globalització, un dels signes característics del nostre temps i una de les transformacions amb més implicacions de caràcter social, polític, econòmic i cultural que s'està produint avui a escala autènticament planetària. En aquest context, els grans moviments de població són un dels trets estructurals més distintius de moltes societats o països.
Durant les últimes quatre dècades s'han consolidat noves pautes migratòries internacionals que han contribuït a generalitzar els moviments migratoris de forma important, de manera que podem dir que el senyal d'identitat de les actuals migracions és el seu caràcter global. Podem destacar tres dimensions en què es percep aquest caràcter del fenomen migratori en el món contemporani:
- a)El creixement o almenys manteniment constant del volum de persones migrants, de manera que es pot considerar que les migracions internacionals són un fenomen permanent.
- b)L'ampliació de les xarxes i cadenes migratòries –és a dir, del conjunt de relacions entre individus, famílies i grups que serveixen de pont entre els llocs de partida i els llocs de destinació. A partir d'aquestes xarxes de relacions s'obtenen bona part dels recursos que són necessaris per afrontar la migració. Apareixen i es consoliden múltiples xarxes interregionals, si bé en general dominen les xarxes sud-nord i les transoceàniques. Més recentment, destaca també la migració est-oest. En tot cas, aquestes xarxes afecten directament cada cop més països del món.
- c)La diversificació dels tipus migratoris. Tot i que la motivació prioritària dels desplaçaments internacionals segueix sent la de caràcter econòmic, aquests últims anys estan augmentant considerablement altres formes de migrar: els refugiats i desplaçats, el personal qualificat i les elits professionals, la reagrupació familiar, els col·lectius de tercera edat, les migracions femenines, el canvi climàtic, etc.
El resultat de tot aquest entramat de moviments, voluntaris o forçats, així com el seu creixement constant, ha estat la formació de minories ètniques o culturals en el si dels països receptors i l'increment de la diversitat sociocultural a la majoria de les societats actuals. En determinats contextos socials, aquests fenòmens poden comportar problemes de relació entre els diferents col·lectius, riscos davant els quals es percep la necessitat d'una intervenció social preventiva des de diversos fronts i dimensions.
1.2. La immigració a Espanya i Catalunya
Igual que altres països, Espanya s'ha incorporat a les tendències globals de mobilitat i migració, habitualment associades al concepte de globalització. No obstant això, una part significativa de la població estrangera resident a Espanya acumula amb un temps de residència llarg. Segons les dades del padró municipal i del Ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions (2025), aproximadament vuit de cada deu estrangers disposen de residència de llarga durada o permanent, als quals cal sumar-hi els que ja han obtingut la nacionalitat espanyola, que representen prop del 15%–20% dels estrangers residents. Aquesta situació indica una població estrangera cada vegada més estabilitzada i integrada al territori i a la societat espanyola.
Si bé la nacionalitat dona les mateixes condicions a tots els ciutadans sigui quin sigui el seu país d'origen, encara cal tenir en compte el país de naixement per sobre del de la nacionalitat atès que les condicions de vida i de treball encara no són gens homogènies. Algunes diferències són encara notables especialment al mercat de treball.
Aconseguir a Espanya "la nacionalitat per residència" basada a acumular anys d'estada legal segons el país d'origen s'ha convertit en la via principal de "naturalització de la població estrangera". El 1995, per exemple, van ser 6.751 les persones que van obtenir la nacionalitat; el 2013, ja n'eren 261.295 i el 2015, en varen ser 114.207. El termini normal són 10 anys, tot i que per a alguns col·lectius són menys: 5 anys per als refugiats i 2 anys per als iberoamericans, filipins, equatoguineans, portuguesos i persones d'origen sefardí.
A més, en relació amb els moviments de persones, Espanya en pocs anys ha tornat a ser un país d'emigració –el 2015 van emigrar 98.934 persones, de les quals 64.136 eren nascudes a Espanya–, que expulsa mà d'obra cap a altres països. Així mateix, si ens fixem en les últimes dades publicades el 2023, van emigrar 145.841 persones, de les quals 34.679 eren nascudes a Espanya. Alhora ha continuat sent un país d'immigració, que atrau persones procedents principalment de l'Europa comunitària, del nord d'Àfrica, del continent americà i de l'est d'Europa, a més d'altres parts del món.
El saldo migratori estranger el 2015 fou positiu per primera vegada des del 2010, a causa del fet que 291.387 persones procedents de l'estranger van establir la seva residència a Espanya, mentre que 253.069 persones van abandonar Espanya.
Segons una publicació del Ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions i l'Observatori Permanent de la Immigració de data 30 de juny de 2020, el nombre d'estrangers residents a Espanya era de 5.801.946 persones en situació regularitzada, que representaven aproximadament el 12,25% del total de la població. Tanmateix, pel que fa al gener de 2025, el nombre d'estrangers residents a Espanya era de 6.911.971 persones en situació regularitzada, que representava aproximadament un 14% del total de la població.