Temari · Mossos d'EsquadraAmb esquemes
A.4Àmbit sociolingüístic
La sociolingüística és una disciplina que estudia l'ús lingüístic condicionat pel context social, la interrelació de la llengua amb la societat.
Història de la llengua
El català és una llengua romànica que prové del llatí popular, parlat, portat al territori pels soldats i mercaders, i no pas del llatí culte o literari. El llatí popular és l'element bàsic en la formació del català.
En l'actualitat hi ha nou llengües romàniques: el català, el castellà (o espanyol), el francès, el galaicoportuguès, l'italià, l'occità (o provençal, al sud de França) –l'aranès n'és una variant geogràfica–, el retoromànic (al cantó suís dels Grisons), el romanès i el sard (a l'illa de Sardenya).
A finals del segle xix es va extingir una llengua romànica, el dàlmata, parlada a les costes de l'est de la mar Adriàtica.
El lleonès, l'aragonès, el gascó i el francoprovençal es consideren llengües embrionàries.
Els factors que fan possible la formació de la llengua catalana són:
- a)El substrat. Les llengües parlades pels pobles del territori abans de la conquesta romana. En trobem rastres en el lèxic i en la toponímia. Del cèltic: blat, maduixa, trencar, Besalú, Queralbs, Cadaqués,... De l'iberobasc: estalviar, esquerra, pissarra, Cardona, Àneu, Besora,... Del fenici, però, només n'han quedat topònims aïllats: Eivissa, Maó, Tagomago.
- b)El grau d'intensitat de la romanització. És a dir, de la implantació de la romanització –els Pirineus no van ser tan romanitzats com els territoris orientals de la península Ibèrica– i la procedència dialectal i social dels colonitzadors.
- c)El superstrat. Les aportacions, especialment lèxiques, posteriors als romans de les llengües germàniques (blau, amanir, lleig, boig, bandera, espia, guàrdia, Albert, Enric, Campdevànol, Geltrú,...) i de l'àrab (setrill, rajola, aixeta, magatzem, gandul, arròs, sucre, Borja, Ràfols, Altafulla, Borges,...); i la influència de les llengües veïnes: occità (clatell, oreneta,...), castellà (buscar, borratxo,...), francès (menú,...), anglès (bar,...), etc.
- d)La vida política posterior a la desaparició de l'Imperi Romà d'Occident.
1.1. Segles vii a xii: orígens i formació
Segles vii i viii. En una evolució gradual i quasi imperceptible, la gent ja no parla llatí.
Segles ix a xi. El poble ja parla català, però hi ha una situació de diglòssia; és a dir, la convivència de dues llengües en què una, la llengua A (alta, amb més prestigi, en aquest cas el llatí), expressa tots els àmbits de poder –administració, ensenyament, literatura, comerç, usos públics– i l'altra, la llengua B (baixa, amb menys prestigi, en aquest cas el català), només s'usa en els àmbits privats. Ara bé, el llatí dels documents s'impregna de l'oral, la qual cosa es reflecteix en textos plens d'interferències, tant lèxiques com sintàctiques. Ja és un llatí allunyat del clàssic.
Com que la immensa majoria de la població és analfabeta i no entén el llatí culte, al Concili de Tours (813), l'Església mana oficialment als sacerdots que prediquin en la llengua del poble perquè se'ls entengui.
Segle xii. És l'època d'expansió territorial i dinàstica. S'inicien la Corona d'Aragó i el català escrit. Els primers textos escrits en català que es coneixen són de la segona meitat d'aquest segle:
Forum Iudiciorum. Codi de lleis visigòtic escrit en llatí, del qual coneixem la traducció d'un petit fragment al català.
Les Homilies d'Organyà. Primer text escrit en català. Són vuit fulls d'un sermó en prosa, on l'autor comenta passatges de l'Evangeli.
1.2. Segles xiii a xv: expansió i consolidació
Segle xiii. El naixement de la prosa literària catalana comença a la segona meitat del segle xiii, amb l'obra extraordinària del mallorquí Ramon Llull. L'hegemonia política i l'afermament de la Corona (conquestes de Mallorca, València i Sicília) consolidaran una consciència d'identitat i convertiran la llengua en un factor de coherència cultural i política. D'aquest període, cal destacar-ne que:
- a)Els textos poètics s'escriuen en occità.
- b)Els textos jurídics i comercials s'escriuen en català. Són els Usatges de Barcelona, els Furs de València, el Llibre de les Costums de Tortosa i les Ordenances dels corredors de la Llotja.
- c)El creador de la prosa literària i científica catalana és Ramon Llull (1232-1315), escriptor, filòsof, místic i missioner. La raó per la qual usa el català és perquè té la voluntat de difondre entre el poble diverses branques del saber i evitar restringir la seva obra a l'estament culte, als eclesiàstics. El català serà un instrument normal de comunicació i una eina útil en l'expressió culta. La seva obra és clau en la història del català i del pensament europeu. Per exposar les seves doctrines intervé en concilis i universitats, visita corts papals i reials i escriu unes 250 obres d'un ventall molt variat de temes científics, filosòfics, teològics i literaris.
El Blanquerna, Arbre de Ciència, Llibre de Contemplació de Déu, Llibre de l'Ordre de Cavalleria... són algunes de les seves obres més conegudes.
- d)En aquest segle s'escriuen dues de les quatre grans cròniques que historiaven fets contemporanis o immediatament anteriors. Des del punt de vista lingüístic són de gran interès, perquè amb elles la prosa catalana assoleix la maduresa.
La Crònica de Jaume I o Llibre dels Feyts (cap al 1274), que es presenta com a autobiogràfica, va ser dictada pel mateix rei. És la història del rei Jaume I, que explica, amb una llengua viva i fluida, amb força i espontaneïtat, grans gestes amb fragments d'exaltació militar, didàctics i religiosos.
La Crònica de Bernat Desclot (1288) narra els fets des de la formació de la Corona d'Aragó fins a la mort de Pere el Gran. El protagonista, però, és Pere el Gran i els fets que va viure: la intervenció de la casa reial a Itàlia, la invasió de Catalunya pels francesos i l'alliberament per part del monarca, el qual tindrà una dimensió d'heroi d'epopeia.
Segle xiv. És l'inici dels moments més brillants de la literatura catalana, que coincideix amb les conquestes de Sardenya i Grècia. Pere el Cerimoniós va ser el primer rei català que va intuir l'estret lligam entre el poder i la llengua. Aquesta interrelació s'estendrà per tots els territoris dominats per la Corona i la llengua catalana arribarà a ser una de les llengües més esteses i difoses. D'aquest període, cal destacar-ne que:
- a)S'escriuen les altres dues grans cròniques. La Crònica de Ramon Muntaner (1325), la més extensa, que narra els fets de cinc regnats: des de Jaume I fins a la coronació d'Alfons III el Benigne. És la que té més nom i fama. Muntaner, que era gironí, hi exalta, en primera persona i en un to col·loquial i viu, com si es tractés d'una conversa, la monarquia, els catalans, Catalunya i la llengua catalana.
La Crònica de Pere el Cerimoniós (1386), en set llibres, narra els fets succeïts des de part del regnat d'Alfons III el Benigne, el seu pare, fins al seu regnat. El més notori és la narració que hi fa de la reincorporació del Regne de Mallorca, dels comtats del Rosselló i la Cerdanya, i de la guerra contra la noblesa aragonesa rebel. És un autèntic dietari molt individualitzat. S'hi pretén justificar i defensar la seva actuació. La llengua és menys viva que la de les altres cròniques, és més elevada i acurada, més oficial.
- b)Es reforma la Cancelleria reial durant el regnat de Pere el Cerimoniós. Aquest organisme administratiu i burocràtic té la tasca de redactar els documents oficials de la Corona, que són considerats models de bona escriptura; un model d'escriptura acadèmica que avui anomenaríem llengua estàndard, perquè codifica i unifica la llengua a tot el territori. La Cancelleria reial és el gran centre del nou corrent cultural i literari, de l'humanisme, a Catalunya.
- c)Possiblement la figura més destacable de la Cancelleria és Bernat Metge (1340/46-1413), secretari de dos monarques, Joan I i Martí I. Va ser acusat de traïció i processat, fins que Martí I li va fer confiança. És el primer escriptor que tradueix obres clàssiques, que escriu amb mires exclusivament literàries i que incorpora l'humanisme. Arran del seu processament escriu Lo somni (1399), que és la primera obra humanística a Espanya: una mostra del triomf de la raó sobre l'obscurantisme.
Al llarg del segle xiv i inici del xv, en les relacions formals (administració, cort pontifícia, ciència, pensament i literatura) s'usa el català com a llengua de prestigi. En les relacions informals de la vida íntima i familiar s'usa exclusivament la llengua catalana. La poesia, però, es continua escrivint en occità, o en un català occitanitzant.
Segle xv. Ha estat qualificat de "segle d'or" de la literatura catalana.
El corrent cultural que condiciona el segle xv és l'humanisme, que sorgeix de la nova situació sociopolítica i religiosa del segle xiv i que representa una manera diferent d'entendre la vida, i de viure-la. Ara els valors medievals entren en crisi.
I amb l'evolució de l'humanisme s'arriba al Renaixement, als temps moderns. La invenció de la impremta a mitjan segle xv permet que la cultura escrita es divulgui i que augmenti la demanda de llibres.
S'escriuen les grans novel·les de la literatura medieval catalana i s'assoleixen moments d'esplendor amb: