Temari · Mossos d'EsquadraAmb esquemes
B.1L’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC)
Antecedents històrics i naturalesa jurídica
1.1. Antecedents històrics
En el marc de la Constitució espanyola de 1978 (CE), Catalunya accedia a l'autonomia pel procediment establert al seu article 151.2, mitjançant l'aprovació de l'Estatut d'autonomia de 1979 (Llei orgànica 4/1979, de 18 de desembre). Aquesta norma ha regit l'autogovern català durant més de 25 anys.
L'Estatut, de 1979 a 2010. 18/12/1979: Estatut de 1979. Llei orgànica 4/1979, per la via de l'article 151.2 CE.. Novembre 2003: Eleccions autonòmiques. Quatre dels cinc partits parlamentaris proposen canviar l'Estatut.. 9/2/2004: Comença la reforma. 30/9/2005: El Parlament aprova la proposta. 120 vots a favor i 15 en contra.. 21/3/2006: Acord a la Comissió Conjunta Paritària. 10/5/2006: El Senat l'aprova sense canvis. 18/6/2006: Referèndum. Resultat positiu.. 19/7/2006: Llei orgànica 6/2006. 9/8/2006: Entra en vigor. 28/6/2010: Sentència 31/2010. Declara inconstitucionals alguns articles.
Després de les eleccions autonòmiques del novembre de 2003, en les quals quatre dels cinc partits parlamentaris presentaven propostes de canvi del marc estatutari, el 9 de febrer de 2004 s'iniciava el procés de reforma de l'Estatut. La proposta de reforma va ser elaborada a Catalunya en seu parlamentària: primer, per una ponència conjunta amb representants de tots els grups parlamentaris, a partir de la documentació prèvia elaborada per l'Institut d'Estudis Autonòmics; segonament, va ser tramitada dins la Comissió d'Organització i Administració de la Generalitat, i, finalment, el text de la proposta fou aprovat pel Ple del Parlament el 30 de setembre de 2005 (amb 120 vots a favor i 15 en contra). Entre les dues darreres etapes hi hagué el Dictamen núm. 269 del Consell Consultiu (5 de setembre de 2005), que va pronunciar-se sobre la constitucionalitat de la proposta. També cal esmentar les trobades de líders polítics catalans (Miravet), que van contribuir a impulsar el procés.
La segona fase de la reforma, que té lloc a les Corts Generals, va comprendre les fases següents: presa en consideració pel Ple del Congrés dels Diputats; presentació d'esmenes; discussió dins la Comissió Conjunta Paritària, integrada per la Comissió Constitucional del Congrés i una delegació del Parlament de Catalunya, en què es va formalitzar l'acord sobre el text (Dictamen de 21 de març de 2006), en bona part tributari de les negociacions multilaterals i bilaterals extraparlamentàries entre les forces polítiques catalanes que avalaven la reforma i membres del Govern espanyol i del partit governamental; aprovació pel Ple del Congrés (30 de març de 2006), i tramitació del text pel Senat, que l'aprovà el 10 de maig de 2006, sense introduir-hi modificacions. El procés va finalitzar amb el referèndum del dia 18 de juny de 2006, en què s'obtingué un resultat positiu. Després de la seva promulgació i publicació oficial, la reforma de l'Estatut d'autonomia de Catalunya (EAC), aprovada per la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, va entrar en vigor el dia 9 d'agost de 2006.
Com es va tramitar la reforma de 2006. 1a fase · Parlament de Catalunya: Ponència conjunta; Comissió d'Organització i Administració de la Generalitat; 1/9/2005 Dictamen núm. 269 del Consell Consultiu; 30/9/2005 Aprovació pel Ple del Parlament. 2a fase · Corts Generals: Presa en consideració pel Ple del Congrés; Presentació d'esmenes; 21/3/2006 Comissió Conjunta Paritària; 30/3/2006 Aprovació pel Ple del Congrés; 10/5/2006 Aprovació pel Senat. Referèndum del 18 de juny de 2006
El Tribunal Constitucional, en la Sentència 31/2010, de 28 de juny, va declarar inconstitucionals alguns articles de l'EAC, entre els quals destaquen els referits a la llengua catalana, el Consell de Garanties Estatutàries, el Síndic de Greuges, el Consell de Justícia de Catalunya, les competències sobre l'Administració de justícia, la participació en els tributs estatals i les finances dels governs locals.
1.2. Naturalesa jurídica
L'Estatut d'autonomia és una norma d'una naturalesa especial, vinculada a la funció fonamental que acompleix en la configuració del model d'Estat compost, anomenat Estat autonòmic. El títol VIII de la CE, relatiu a l'«Organització territorial de l'Estat», no estableix directament el model territorial, sinó que fixa bàsicament certs principis i les regles procedimentals a seguir per transformar l'anterior Estat unitari en un Estat descentralitzat políticament. Aquesta transformació es basa en el principi dispositiu, d'acord amb el qual són els mateixos territoris interessats, identificats com a nacionalitats i regions (article 2 CE), els que decideixen exercir el dret a l'autonomia i la configuració concreta que tindrà la respectiva comunitat autònoma. La CE remet l'efectiva creació i configuració de les comunitats autònomes a unes normes posteriors, de naturalesa especial, que són els estatuts d'autonomia. La norma estatutària assumeix així una funció constitucional, atès que és un complement indispensable de la Constitució per a la determinació de l'estructura territorial de l'Estat.
D'acord amb això, l'EAC té una doble naturalesa jurídica: d'una banda, és la llei primera i fonamental de l'ordenament jurídic català i, de l'altra, és una llei orgànica estatal. En el primer sentit, l'Estatut d'autonomia es caracteritza per ser la norma institucional bàsica de la Comunitat Autònoma de Catalunya (article 147.1 CE). Es tracta de la norma que, com a expressió del dret a l'autonomia, constitueix la comunitat autònoma, funda el seu ordenament jurídic propi i estableix l'organització institucional i els poders que li corresponen, en el marc de la Constitució. L'Estatut desenvolupa així un paper similar al de constitució de la comunitat, tot i no tenir formalment aquest caràcter. Com a norma de capçalera de l'ordenament autonòmic, que s'articula amb l'ordenament estatal en un context plural, l'EAC estableix els tipus de normes que l'integren (llei, decret legislatiu, decret llei i reglaments), els òrgans dotats de potestats normatives i certs condicionaments de la seva actuació (mandats, principis, drets). Consegüentment, l'EAC determina la validesa de la resta de normes de l'ordenament autonòmic, que no poden contradir-lo, i té eficàcia derogatòria immediata, sempre que així resulti, naturalment, de les característiques de la corresponent norma estatutària. Però l'Estatut és també una norma estatal, que revesteix la forma de llei orgànica aprovada per les Corts Generals (amb l'exigència d'una majoria absoluta de la cambra en el cas del Congrés dels Diputats). L'especial naturalesa de la norma estatutària es tradueix en un procediment també especial d'aprovació i reforma, que la separa de la resta de lleis orgàniques. L'EAC és una norma de caràcter paccionat, ja que tant la seva aprovació com la seva reforma exigeixen la concurrència de dues voluntats, l'autonòmica i l'estatal. Com a estatut pactat, l'elaboració de l'EAC de 1979 va seguir el procediment de l'article 152.1 CE, que reforça el caràcter bilateral mitjançant l'exigència d'una negociació entre les Corts Generals i els representants de l'assemblea proponent (constituïda pels senadors i diputats escollits per les circumscripcions del territori que accedia a l'autonomia). La Constitució remet la regulació del procediment de reforma al mateix Estatut (que pot preveure requisits que n'incrementin la rigidesa, com una majoria reforçada del Parlament autonòmic), si bé ja fixa un referèndum preceptiu i vinculant de la població de la comunitat autònoma (article 152.2 CE).
La doble naturalesa jurídica de l'EAC. Norma institucional bàsica de Catalunya: Constitueix la comunitat autònoma i funda el seu ordenament jurídic propi.; Estableix l'organització institucional i els poders de la Generalitat.; Fixa els tipus de normes: llei, decret legislatiu, decret llei i reglaments.; Cap altra norma de l'ordenament autonòmic el pot contradir.; Fa un paper similar al d'una constitució, sense ser-ho formalment.. Llei orgànica estatal: Exigeix majoria absoluta del Congrés dels Diputats.; Té un procediment especial d'aprovació i reforma, diferent del de la resta de lleis orgàniques.. Norma paccionada: aprovar-la i reformar-la exigeix la voluntat autonòmica i l'estatal, i la Constitució hi fixa un referèndum preceptiu i vinculant (art. 152.2 CE).